RNE - Confidències

A les portes d'una jornada de reflexió, hem volgut pensar en les grans preguntes de la Humanitat. Preguntes filosòfiques, per a les quals la Ciència no té resposta: d’on venim, el sentit de la vida, si Déu existeix, si hi ha vida després de la mort… Ho hem fet amb el filòsof Joan-Carles Mèlich, que es defineix com a “metafísicament agnòstic, però èticament cristià”. Mèlich critica el pensament metafísic de principis absoluts, que legitimen tant el Be com el Mal. Ell reivindica “La Religió de l’ateu”, que és el títol del seu últim llibre, i significa “fer el be per pura bondat, ser bona persona”. A la dialèctica entre Ètica i Moral, opta per la primera i assegura que ser ètics ens pot portar a desobeïr la moral imperant. I quan parlem de Política, ens diu que “la Democràcia és viure en la discrepància” i sentencia: “res és menys democràtic que un Estat que diu “ja som democràtics”. La Democràcia és l’horitzó, no s’hi arriba mai”. I ens queda pendent una resposta, a la pregunta: La Filosofia és una religió sense Déu?

En el Dia Mundial contra la LGTBIfòbia, ens visita a “Confidències” Eugeni Rodríguez, el president de l’Observatori contra l’Homofòbia i portaveu del Front d’Alliberament Gai de Catalunya. Totes dues entitats vetllen pels drets de les persones LGTBI i lluiten per l’erradicació de la discriminació i els atacs que pateix el col.lectiu. L’Eugeni ha fet de la seva orientació sexual la seva bandera. No va ser fàcil —recorda— acabats de sortir de la Dictadura. I encara no és fàcil en ple segle XXI. Per això, la lluita continúa. Rodríguez lamenta la falta d’implementació de la Llei del Parlament català i que encara no estigui aprobada la llei espanyola. “Ser gai no es tria —ens diu—. Jo li vaig dir a la meva mare: “Mira, mama, no se puede elegir a la carta, es el menú, y en el menú había gay”. Pots fer dues coses: obligar-lo a que faci una doble vida o facilitar-li que la seva la visqui de la millor de les formes”.

Posem rostre i nom a un dels valents qua abandonen casa seva, el seu país i el seu continent, a la recerca d’un futur millor. Ousman Umar va sortir de Ghana, a l’Àfrica occidental, amb només 13 anys, i va trigar-ne 4 en arribar a Catalunya. Tota una odissea, plena d’entrebancs, enganys de les màfies, que el van abandonar al desert, “un cementiri ple de cadàvers” —diu—. Va estar a punt de morir, però ho va aconseguir. L’arribada al “País dels Blancs” —com diu ell— no va ser, però, el que s’imaginava. Va dormir al carrer durant dos mesos, fins que una família el va adoptar. Tenia 17 anys. Ha pogut estudiar, conscient que l’educació és la clau per prosperar. La seva obsessió és que cap nen al seu país hagi de passar per la situació que va patir ell. Per això, ha fundat l’ong “Nasco Feeding Minds”, per alimentar les seves ments i que puguin prosperar al seu país. Nasco instal.la aules d’informàtica a les escoles rurals de Ghana. “Si tu m’alimentes la panxa, m’estàs donant aliments per a un únic dia —diu—, si m’alimentes la ment, em dones aliment per a més de cent anys”. Ousman explica la seva història al llibre “Viatge al País dels Blancs”.

Esther Vivas reivindica una maternitat desobedient, insubmisa i feminista, al llibre “.”. Reivindica la llibertat i el dret a decidir de la dona si vol ser mare i com vol viure l’embaràs, el part i la criança del seu fill. Segons Vivas, la societat és hostil a la maternitat: “Cada cop tenim menys criatures, menys de les que voldríem, perquè l’entorn no hi acompanya: precarietat laboral, dificultats per llogar o comprar un pís… Això provoca problemes d’infertilitat, una malaltia social de la qual no es parla”. Com tampoc no es parla de l’anomenada “violència obstètrica, “una de les últimes fronteres de la violència de gènere”, segons Vivas, i totalment acceptada: “La capacitat de decidir de les dones, quan anem a parir, es queda a les portes de l’hospital. Hi ha un tractament que ens infantilitza”. I pràctiques mediques no necessàries, com cessàres i episiotomies, “que tenen conseqüències nefastes per a la salut emocional i física de les criatures i de les dones, més enllà del part”. Per això, cal formar els professionals en una Medicina amb perspectiva de gènere, i permetre uns parts respectats i no tan tecnificats. Esther Vivas denuncia que “ser mare s’està convertint en un privilegi, en una quimera. Calen —diu— polítiques públiques que afavoreixin la maternitat i que la societat hi acompanyi. La paternitat s’ha de maternitzar”. I una cosa més: “que es reconegui aquesta feina i que la Maternitat no és només una responsabilitat de les dones, sinó una responsabilitat política i col.lectiva”.

Amb només 21 anys, a l’Aina Barca se li va ficar al cap que havia de muntar una escola d’educació especial per a nens discapitats intel.lectuals al Nepal i en uns mesos es va fer realitat el seu somni: l’escola Asha, que vol dir esperança. Esperança per a aquells nens oblidats, que “no tenien res i ho necessitaven tot”. “Hem intentat —diu— donar una esperança en aquests nens que han estat oblidats durant molt de temps i se’ls ha negat un dret tan bàsic com l’educació i la socialització”. No ha estat fàcil per a una dona jove i estrangera en un país tan patriarcal com el Nepal, ha estat “un camí de pedres i dificultats, que han deixat moltes cicatrius, ja curades”. L’Aina ho ha explicat tot en un llibre: “Asha o la fuerza de la esperanza. El sueño de levantar una escuela en Nepal”. Una escola, amb centre de fisioteràpia, un taller ocupacional i també una residència per als nens que viuen a les zones rurals, que ara es vol ampliar. És el nou repte d’Aina Barca i la seva ong “Família d’Hetauda”. Perseverant, ens confessa el seu lema: “Jo puc amb tot”. “Si creus alguna cosa, la pots crear”—ens diu i ens explica que aquests nens l’han ensenyat a valorar les coses petites: “ells, amb molt poc —amb un somriure, amb un gest— són feliços”.